Page 24 - Revista Celiacs de Catalunya
P. 24
primera persona

Celiaquia i diabetis, parella no tan extranya

Dra. Gemma Castillejo
de Villasante

Metge responsable de la Unitat de
Gastroenterologia Pediàtrica del Servei
de Pediatria de l’Hospital Universitari
Sant Joan de Reus

La incidència de totes les malalties autoimmunes la qual cosa provoca diferents graus de Els símptomes de la MC entre els pacients
ha augmentat ràpidament durant el segle XX i malabsorció intestinal. amb DM1, absents fins en el 50% dels casos,
l’inici del XXI. Mentre que la prevalença de la poden ser subtils i fins i tot atribuir-se a un mal
malaltia celíaca (MC) a la població general és la prevalença de la celíaca a control de la diabetis, com: nivells inestables de
de l’1%, entre la població amb diabetis mellitus la població general és de l’1% glucosa, hipoglucèmies freqüents, disminució
tipus 1 (DM1) és del 8% de mitjana. Fa 15 anys, mentre que a la població amb dels requeriments d’insulina, endarreriment en
la prevalença de MC entre els DM1 era del 3%, diabetis és del 8% el buidament gàstric, pèrdua de pes, retard de
així que en la darrera dècada quasi s’ha triplicat. creixement en els nens i pèrdua de la densitat
Els grups de més risc semblen ser els nens El fet que la prevalença de MC sigui major òssia (osteopènia); tot això degut a l’absorció
diagnosticats de DM1 abans dels 4 anys d’edat en els pacients amb DM1 que en la població erràtica dels aliments a través de la mucosa
i de sexe femení. Quan els individus presenten general és conegut des de fa anys. Aquesta intestinal malmesa. També és habitual trobar
ambdues malalties, acostuma a diagnosticar-se associació s’ha relacionat amb la presència a anèmia ferropènica o elevació dels enzims del
primer la DM1 (fins al 90% dels casos) i és poc ambdues malalties del mateix patró genètic HLA fetge. Si n’hi ha, els símptomes gastrointestinals
freqüent (tot i que possible com es demostra (HLA-DQ2 i DQ8), fet què predisposa a totes més comuns (presenten més símptomes els
en el cas de la Laia) que aparegui a l’inrevés, dues. Es a dir, tant a la MC com a la DM1 és nens que els adults) són el dolor abdominal
generalment durant els primers mesos o un any necessari posseir uns determinats gens per a i diarrea, a més de la distensió abdominal,
després del diagnòstic de la MC. poder desenvolupar la malaltia, malgrat que no restrenyiment i vòmits. Després del diagnòstic
tots els individus amb aquests gens l’acabin i l’inici de la dieta sense gluten (DSG), els
La diabetis mellitus tipus 1 o infanto-juvenil patint, ja que és necessari un factor ambiental pacients poden presentar un augment en els
(perquè l’època més freqüent de diagnòstic desencadenant que pugui activar-les. Es creu requeriments d’insulina i elevació dels valors
és des de l’edat infantil fins a l’adult jove) que el consum de gluten podria ser un factor d’hemoglobina glicosilada, degut a la millora
és una malaltia autoimmune, caracteritzada causal per a ambdues malalties, tot i que també en l’absorció relacionada amb la curació de la
per la pèrdua de les cèl·lules dels illots de existeixen hipòtesis que explicarien l’inici de la mucosa intestinal i al tipus i la densitat dels
Langerhanshians del pàncrees, responsables DM1 i/o la MC després d’algunes infeccions hidrats de carboni que contenen els productes
de la producció d’insulina. La insulina és una virals. Un altre factor comú entre ambdues sense que gluten. En molts casos porta mesos
hormona imprescindible per a poder utilitzar malalties és la presència de marcadors a la observar els efectes beneficiosos de la dieta.
l’energia aportada pels aliments,ja que afavoreix sang (anticossos) que actuen contra elements
que la glucosa de la sang entri a les cèl·lules de dels propi organisme (anticossos antiillots de Per realitzar despistatge de la MC, el millor
l’organisme i sigui utilitzada com a carburant. Langerhans o anticossos decarboxilasa de marcador en sang són els anticossos
La manca d’insulina provoca que aquesta l’àcid glutàmic contra les cèl·lules del pàncrees antitransglutaminasa de tipus IgA, tot i que per
glucosa no sigui aprofitada correctament i a la DM1 i anticossos antitransglutaminasa o confirmar el diagnòstic és necessari realitzar
com a conseqüència d’això, els nivells de antiendomisi contra la mucosa intestinal a la més proves, ja que els pacients amb DM1
sang s’eleven produint símptomes a curt i a MC). Aquests anticossos poden estar presents poden presentar valors baixos d’anticossos
llarg termini. Degut a una càrrega genètica anys abans que la malaltia es faci evident. antitransglutaminasa com a expressió de la seva
comú i la relació entre els factors ambientals autoimmunitat, sense coexistir amb una MC.
i immunològics, els pacients amb DM1 tenen Els símptomes que ens faran sospitar la Per aquest motiu, només iniciarem una dieta
més risc de desenvolupar d’altres malalties presència d’una DM1 són: poliúria (micció sense gluten després de comprovar la positivitat
autoimmunes, essent les més freqüents la freqüent), polidípsia (molta set) i polifàgia de les anàlisis (anticossos antitransglutaminasa
tiroïditis autoimmune i la malaltia celíaca. (fam contínua). També s’observa cansament amb valors elevats i/o anticossos antiendomisi)
i pèrdua de pes per deshidratació. El temps i la biòpsia intestinal compatible (atròfia de la
La malaltia celíaca és una altra malaltia que transcorre entre l’inici dels símptomes i el mucosa intestinal). De tota manera, tractarem
autoimmune, caracteritzada per a la destrucció diagnòstic sol ésser curt perquè l’organisme no cada cas de forma individualitzada.
(atròfia) de la mucosa intestinal del duodè, pot resistir molts dies sense insulina.

26 CELÍACS GENER 2015
   19   20   21   22   23   24   25   26   27   28   29