Page 31 - Revista Celiacs nº2
P. 31
havia una vegada...
La Gemma és una nena de 12 anys diagnosticada celíaca amb 18 mesos, després de mig any amb
problemes intestinals i un canvi de pediatra pel mig abans d’obtenir la diagnosi. Segueix dieta sense
gluten des que té ús de raó i amb aquest conte ens explica con es viu la malaltia, a casa, a l’escola i
amb els amics.
“No em sento diferent dels altres”
Em dic Laura, tinc cinc anys, el cabell ros, els que no portessin blat, ordi, civada i sègol. Al La meva família també es va haver d’acostumar
ulls verds i m’encanta jugar a basquet, encara principi pensava que no podria tornar a menjar a menjar algunes coses sense gluten, per
que sigui la més baixeta del meu equip. llaminadures, però em vaig quedar més exemple enlloc de fer pasta amb i sense gluten,
L’altre dia no em vaig aixecar ni del llit, em tranquil·la quan em va dir que n’hi havia que no ho fèien tot per a la meva dieta i algunes
trobava fatal, tenia tota la panxa inflada i em portaven gluten. vegades encara els agradaven més!!!
feia molt mal, no parava de vomitar i d’anar al Després li vaig preguntar com podia saber A les excursions de l’escola jo m’havia de
lavabo cada dos per tres. Em vaig dutxar com quins aliments eren sense gluten per a no portar el menjar de casa, i a vegades ho
m’havia dit la mare, però continuava igual. tornar a estar malalta, i ell em va dir que hauria preferia perquè no és que el que menjava allà
Vàrem anar d’urgència, i em trobava tan de buscar a les etiquetes un símbol que era una m’agradés gaire.
malament que no em sentia ni els peus. En rodona amb una espiga de blat amb una ratlla
arribar a l’hospital em varen ficar un braçalet a sobre o que posessin que aquell aliment no Ara el meu budell està millor, i espero créixer
groc que duia el meu nom. Vàrem estar més portava gluten. molt i acabar sent la més alta del meu equip
de mitja hora esperant, fins que va venir una Em va costar una mica acostumar-me, però de bàsquet.
metgessa alta, amb els cabells castanys i tampoc era tan difícil. Quan vaig tornar a La gent em pregunta sovint si és molt complicat
força llargs, els ulls blaus i molt grans, amb l’escola vaig haver d’informar a les cuineres, això de fer una dieta diferent i de com m’ho
pigues i molt simpàtica. Em va dir que es deia a la professora i als meus companys de la faig per saber quins aliments puc menjar. Jo
Marta i em va preguntar com em deia, quants malaltia que tenia. Els vaig dir que era celíaca, els explico el que em va dir el Doctor Josep.
anys tenia i si practicava algun esport... Quan que volia dir que no podia menjar gluten. La Fins i tot quan els deixo tastar el meu esmorzar,
vaig arribar a la saleta, que era molt acollidora, veritat és que no va ser fàcil, ja que quan els alguna vegada m’han dit: “Que bo! Tens sort
la Marta em va fer estirar en una llitera i em vaig dir que era una malaltia crònica, que vol de ser celíaca!” Jo, si m’ho miro d’una manera
va tocar la panxa. Jo m’estava morint de dir que no es cura mai, a ells se’ls va ficar al positiva, també ho arribo a pensar que sóc
riure, ja que tot i que em trobava malament cap que els ho encomanaria i ningú es volia afortunada.
m’estava fent pessigolles. La Marta em va dir acostar a mi.
que fes règim, i que si en uns dies no em
passava anés al meu metge. Com que la cosa
no millorava, vàrem anar a la consulta del
doctor Josep, el meu pediatra. Em va dir que
m’havien de fer unes anàlisis i una biòpsia
intestinal, que volia dir que m’havien de ficar
un tub per la boca i treure’m una mostra del
budell prim.
Uns dies després, quan vaig tenir els resultats, Vaig passar uns dies bastant dolents, i sempre Durant aquest temps he après a pensar en
em van dir que era celíaca, que volia dir que estava sola en un cantó del patí i plorant. Al positiu, que sempre trobaré coses bones i
a partir d’aquell moment hauria de menjar cap de poc se’m va acostar un nen que també d’altres no tant, però que m’haig d’enfrontar a
aliments sense gluten i que era una malaltia estava sol i estava calb. Em va dir que no em totes elles i arriscar-me davant les dificultats.
que no es curava. Em vaig espantar molt, i fins preocupés per res, que ell tenia càncer i tampoc De vegades recordo a aquell nen que em va fer
i tot em van caure algunes llàgrimes dels ulls. li era fàcil perquè se’n reien d’ell perquè no costat al patí, i em fixo en el que tinc i m’adono
El Doctor Josep em va tranquil·litzar i em va tenia gens de cabell, i li deien que no els calia que no és res, que és una simple malaltia i que
dir que no passava res, i que per no tornar a un mirall perquè ja tenien el seu cap i que no no m’haig de posar a plorar per mi sinó per
estar malalta sols podria menjar els aliments sabien com podia dormir si el cap li feia llum i aquell nen i els milions de nens i nenes que hi
l’habitació mai estava a les fosques. ha al món passant-ho malament.
Al final m’hi vaig acostumar, i ara fins i tot trobo
coses més bones de les que tenien gluten, tot i Gemma Gurt
que alguna la trobo a faltar. 12 anys
La Gemma és una nena de 12 anys diagnosticada celíaca amb 18 mesos, després de mig any amb
problemes intestinals i un canvi de pediatra pel mig abans d’obtenir la diagnosi. Segueix dieta sense
gluten des que té ús de raó i amb aquest conte ens explica con es viu la malaltia, a casa, a l’escola i
amb els amics.
“No em sento diferent dels altres”
Em dic Laura, tinc cinc anys, el cabell ros, els que no portessin blat, ordi, civada i sègol. Al La meva família també es va haver d’acostumar
ulls verds i m’encanta jugar a basquet, encara principi pensava que no podria tornar a menjar a menjar algunes coses sense gluten, per
que sigui la més baixeta del meu equip. llaminadures, però em vaig quedar més exemple enlloc de fer pasta amb i sense gluten,
L’altre dia no em vaig aixecar ni del llit, em tranquil·la quan em va dir que n’hi havia que no ho fèien tot per a la meva dieta i algunes
trobava fatal, tenia tota la panxa inflada i em portaven gluten. vegades encara els agradaven més!!!
feia molt mal, no parava de vomitar i d’anar al Després li vaig preguntar com podia saber A les excursions de l’escola jo m’havia de
lavabo cada dos per tres. Em vaig dutxar com quins aliments eren sense gluten per a no portar el menjar de casa, i a vegades ho
m’havia dit la mare, però continuava igual. tornar a estar malalta, i ell em va dir que hauria preferia perquè no és que el que menjava allà
Vàrem anar d’urgència, i em trobava tan de buscar a les etiquetes un símbol que era una m’agradés gaire.
malament que no em sentia ni els peus. En rodona amb una espiga de blat amb una ratlla
arribar a l’hospital em varen ficar un braçalet a sobre o que posessin que aquell aliment no Ara el meu budell està millor, i espero créixer
groc que duia el meu nom. Vàrem estar més portava gluten. molt i acabar sent la més alta del meu equip
de mitja hora esperant, fins que va venir una Em va costar una mica acostumar-me, però de bàsquet.
metgessa alta, amb els cabells castanys i tampoc era tan difícil. Quan vaig tornar a La gent em pregunta sovint si és molt complicat
força llargs, els ulls blaus i molt grans, amb l’escola vaig haver d’informar a les cuineres, això de fer una dieta diferent i de com m’ho
pigues i molt simpàtica. Em va dir que es deia a la professora i als meus companys de la faig per saber quins aliments puc menjar. Jo
Marta i em va preguntar com em deia, quants malaltia que tenia. Els vaig dir que era celíaca, els explico el que em va dir el Doctor Josep.
anys tenia i si practicava algun esport... Quan que volia dir que no podia menjar gluten. La Fins i tot quan els deixo tastar el meu esmorzar,
vaig arribar a la saleta, que era molt acollidora, veritat és que no va ser fàcil, ja que quan els alguna vegada m’han dit: “Que bo! Tens sort
la Marta em va fer estirar en una llitera i em vaig dir que era una malaltia crònica, que vol de ser celíaca!” Jo, si m’ho miro d’una manera
va tocar la panxa. Jo m’estava morint de dir que no es cura mai, a ells se’ls va ficar al positiva, també ho arribo a pensar que sóc
riure, ja que tot i que em trobava malament cap que els ho encomanaria i ningú es volia afortunada.
m’estava fent pessigolles. La Marta em va dir acostar a mi.
que fes règim, i que si en uns dies no em
passava anés al meu metge. Com que la cosa
no millorava, vàrem anar a la consulta del
doctor Josep, el meu pediatra. Em va dir que
m’havien de fer unes anàlisis i una biòpsia
intestinal, que volia dir que m’havien de ficar
un tub per la boca i treure’m una mostra del
budell prim.
Uns dies després, quan vaig tenir els resultats, Vaig passar uns dies bastant dolents, i sempre Durant aquest temps he après a pensar en
em van dir que era celíaca, que volia dir que estava sola en un cantó del patí i plorant. Al positiu, que sempre trobaré coses bones i
a partir d’aquell moment hauria de menjar cap de poc se’m va acostar un nen que també d’altres no tant, però que m’haig d’enfrontar a
aliments sense gluten i que era una malaltia estava sol i estava calb. Em va dir que no em totes elles i arriscar-me davant les dificultats.
que no es curava. Em vaig espantar molt, i fins preocupés per res, que ell tenia càncer i tampoc De vegades recordo a aquell nen que em va fer
i tot em van caure algunes llàgrimes dels ulls. li era fàcil perquè se’n reien d’ell perquè no costat al patí, i em fixo en el que tinc i m’adono
El Doctor Josep em va tranquil·litzar i em va tenia gens de cabell, i li deien que no els calia que no és res, que és una simple malaltia i que
dir que no passava res, i que per no tornar a un mirall perquè ja tenien el seu cap i que no no m’haig de posar a plorar per mi sinó per
estar malalta sols podria menjar els aliments sabien com podia dormir si el cap li feia llum i aquell nen i els milions de nens i nenes que hi
l’habitació mai estava a les fosques. ha al món passant-ho malament.
Al final m’hi vaig acostumar, i ara fins i tot trobo
coses més bones de les que tenien gluten, tot i Gemma Gurt
que alguna la trobo a faltar. 12 anys
